Patrimoni

Mapa de patrimoni cultural de Calonge de Segarra

El municipi de Calonge de Segarra ja disposa del mapa de patrimoni cultural, elaborat durant l’any 2013 per l’Ajuntament de Calonge de Segarra, amb la col·laboració de l’Oficina de Patrimoni Cultural de l’Àrea de Cultura de la Diputació de Barcelona. El mapa de patrimoni cultural és una eina que permet identificar i inventariar el patrimoni cultural del municipi per tal de conèixer-lo, i així poder establir mesures per a la seva protecció, conservació i difusió. El mapa de patrimoni cultural pretén la detecció exhaustiva, la descripció i la valoració del patrimoni immoble, del patrimoni moble, del patrimoni, del patrimoni immaterial  i del patrimoni natural. Durant la realització del mapa de patrimoni cultural es va dur a terme un procés participatiu amb els veïns i veïnes de Calonge de Segarra a fi que poguessin aportar els seus coneixements al respecte.

Consulteu el mapa de patrimoni cultural de Calonge de Segarra clicant aquí

 

Castell de Calonge de Segarra

El castell de Calonge, situat a 615 metres d’altitud, s’aixeca al bell mig del terme municipal de Calonge de Segarra. Apareix documentat per primera vegada com a castell el 1010, en el testament del bisbe de Vic Arnulf, germà d’un dels vescomptes d’Osona-Cardona, que hi va morir tornant ferit de l’expedició dels comtes Ramon Borrell de Barcelona i Ermengol I d’Urgell a la Còrdova musulmana, a fi de defensar el califa Muhammad al-Mahdi dels rebels berbers. Des d’aquest moment en endavant, el castell de Calonge va romandre vinculat a la família vescomtal de Cardona i en va esdevenir un domini important. Avui en dia resten pocs vestigis de l’edificació: algun mur, una sala rectangular coberta amb volta de canó dels segles XII-XIII, una cisterna que pel seu recobriment fa pensar que devia ser utilitzada com a tina i les restes d’una torre de planta circular que podrien correspondre a l’època més antiga del castell –segle XI– i nucli originari d’aquest.

 


Església de Santa Fe de Calonge

Es té notícia per primer cop de l’església romànica de Santa Fe de Calonge a través de l’acta de consagració de la canònica de Sant Vicenç de Cardona del 1040, en la qual l’església de Santa Fe va esdevenir domini de Cardona. Segons una llista realitzada a la primera meitat del segle XI pel bisbat de Vic, l’església tenia funcions parroquials.
Pel que fa a la seva arquitectura, l’església és d’una sola nau amb transsepte i campanar sobre una cúpula semiesfèrica, suportada per trompes als angles. Del creuer en surt un absis quadrangular i dues absidioles semicirculars més baixes. La nau i el transsepte estan coberts per volta de canó de mig punt i les absidioles per estretes voltes de mig punt. La nau és il·luminada a través dues finestres situades al sud, avui en dia tapiades. A l’absis hi ha una altra finestra coronada amb un arc de mig punt adovellat i resseguit per una estreta arquivolta, de la mateixa manera que a l’absidiola sud. Els murs exteriors són obrats amb carreus de mides mitjanes, polits i fins i tot n’hi ha algun d’esculpit amb la lletra “E”, firma del picapedrer. Al braç sud del transsepte es troba un curiós carreu esculpit amb la figura del cèrvol i un floró.
L’església manté un bon estat de conservació i la seva estructura bàsica tot i les modificacions realitzades modernament –principalment del segle XVIII– com són l’edificació de l’actual campanar, la sagristia a l’absis central, i l’obertura d’un nou portal el 1765. Malgrat les reformes, l’edificació encara conserva trets originaris del romànic tardà així com una pica baptismal amb relleus en forma de mitja canya que, tot i que la seva datació és incerta, sembla ser romànica; o formes arcaiques no evolucionades com són el cèrvol i els motius florals que es repeteixen al llarg dels segles XII i XIII.

 


Església de Sant Pere de l’Arç

L’església romànica de Sant Pere de l’Arç –o Sant Pesselaç–, documentada per primer cop el 1038, servia religiosament les cases que configuraven la vila protegida per la torre de l’Arç. Inicialment, estava inclosa dins el terme del castell de Calonge i era sufragània de l’església de Santa Fe, patrona del municipi. De la mateixa manera que aquesta, l’església de Sant Pere de l’Arç va ser oferta pel vescomte de Cardona a la canònica de Sant Vicenç de Cardona a la primera meitat del segle XI tot i que la dependència no consta explícitament fins al 1154.
Consagrada pel bisbe de Vic, per primera vegada el 1117, l’església de Sant Pere de l’Arç va rebre una elevada consideració i va ser dotada amb els censos de les dominicatures canonicals de Santpassalaç i de la Llobosa. La dotació i la imbricació per part dels vescomtes de Cardona es confirmen el 1147, moment en que finalitza una renovació del temple i el bisbe de Vic torna a consagrar l’església en presència dels principals càrrecs de Sant Vicenç de Cardona. Des de principis del segle XIV l’església és considerada parròquia i, com a sufragània d’aquesta, esdevé l’antiga parròquia d’Aleny de manera que Santa Fe de Calonge conserva el dret de patronat.  Arquitectònicament, l’església és formada per una sola nau amb un absis semicircular decorat amb un fris d’arcuacions llombardes i al centre una finestra de doble esqueixada. Els murs són de carreus irregulars disposats en filades horitzontals i en tots s’obren finestres de doble esqueixada coronades amb arcs de mig punt adovellats.
El segle XVIII es van realitzar una sèrie de reformes, com ara la substitució de la primitiva volta de la nau per una de nova o la modificació de la porta d’entrada el 1866. A la part de ponent té un campanar d’espadanya amb doble obertura construït també en època moderna. L’església manté un bon estat de conservació i encara s’evidencien les construccions romàniques. En el seu interior es troba un interessant retaule barroc dedicat a Sant Pere recentment restaurat, juntament amb el retaule també barroc de Sant Crist; el retaule renaixentista de la Verge del Roser; i una pintura barroca.

 


Retaules de l’Església de Sant Pere de l’Arç

El retaule major de Sant Pere de l’Arç és tot una troballa d’art barroc –força ben conservat– a l’Anoia. El retaule, obra de l’escultor Josep Ribera i de l’escultor Gregori Ferrer, ambdós de Cardona, va ser construït i plantat primer a Sant Pere de Matamargó, el 1642, segons la data que duu un dels dos medallons ovals situat al cimal –concretament el del carrer lateral dret–. El 1793, any de moviments a Sant Pere de Matamargó, el mateix retaule va ser traslladat a l’església parroquial de Sant Pere de l’Arç, segons també testimonien les xifres d’una data inscrita a cada una de les columnes que separen els carrers centrals. La parròquia de Sant Pere de l’Arç va comprar el retaule per 200 lliures tal com s’evidencia a través d’un breu document del Llibre de l’obra de Matamargó que diu el següent: <>.
L’estructura del retaule segueix l’esquema tradicional dels retaules barrocs del segle XVII. Consta de cinc carrers verticals, tres de principals i dos de secundaris, separats per columnes, tres cossos coronats per frontons i un àtic. Al pedestal, amb la mesa de l’altar al centre, trobem les figures de Sant Pere i Sant Pau, ambdós esculpits a les portes que duen a la sagristia. Cal lamentar la pèrdua de les cinc imatges centrals del retaule –les talles actuals són modernes- així com també els quatre apòstols que els acompanyaven. Als carrers laterals es presenten les escenes més significatives de la vida de Sant Pere a través de quatre grans plafons. Al registre superior del carrer lateral esquerra es representa l’aparició de Jesús a Sant Pere quan aquest fuig de la ciutat de Roma per escapar-se de la mort, tradició coneguda amb la petició de Jesús a Sant Pere “Quo vadis?”. El segon plafó, situat al registre inferior del mateix carrer, ens mostra l’escena en la qual Jesús entrega les claus del cel a sant Pere en presència dels apòstols. Al carrer lateral dret hi ha dues escenes narratives més. Al registre superior d’aquest carrer trobem el plafó que representa el martiri de Sant Pere quan aquest és crucificat cap per avall. Al registre inferior del carrer lateral dret es mostra l’escena de la vocació de sant Pere, sobre un fons de mar en onades i Pere agenollat davant Jesús darrera l’atenta mirada de dos personatges embarcats que podrien ser els apòstols Jaume i Joan. Als carrers centrals trobem dos petits plafons situats als braços del sagrari. El plafó de l’esquerra representa l’Epifania i el de la dreta exposa les figures de dos sants patrons advocats contra la pesta molt populars: Sant Sebastià i Sant Roc, amb el gos, acompanyats d’un àngel. Aquests dos plafons coronen dues fornícules, la de la dreta conté una talla de Sant Antoni Abad i la de l’esquerra una de Sant Isidre, ambdues afegides posteriorment. Al carrer central es mostra una talla –també no originària del retaule– del sant que dóna nom i és dedicat el retaule, Sant Pere. Al registre superior del mateix carrer es representa l’escena del Calvari i, coronant el retaule, hi ha la figura del Pare etern que culmina i presideix el retaule amb la mà esquerra subjectant la bola del món, mentre que amb la mà dreta beneeix l’assemblea. L’estructura del retaule és típicament barroca; es tracta d’una construcció de fusta ricament tallada i recoberta d’una capa de guix i cola daurada i policromada. En alguns elements decoratius, com ara els vestits, es pot apreciar la tècnica tan característica de l’època de l’estofat. Aquesta consisteix en aplicar una capa de pa d’or sobre la qual es pinten motius decoratius o s’aplica un color llis que un cop sec es dibuixa, tot rascant la pintura, per fer aparèixer de nou l’or de la base.

A banda del retaule major, a l’església de Sant Pere de l’Arç es troben tres retaules més, també recentment restaurats. Aquests són el retaule de Sant Sebastià, el de Sant Crist i el de la Verge del Roser. Tant el retaule de Sant Sebastià com el de Sant Crist daten del 1793 i se’n desconeix l’autor. El retaule de la Verge del Roser és el més antic de tots i conforma un dels pocs exemples renaixentistes a l’Anoia.

El retaule de Sant Sebastià és una pintura al tremp sobre mur i les teles corresponen a Sant Antoni de Pàdua i Sant Miquel dels Sants –natural de Vic–.

El retaule de Sant Crist data del 1793 i és de fusta policromada amb una talla posterior de guix dedicada a Sant Crist.

El retaule de la Verge del Roser, de fusta policromada, destaca per ser una de les poques mostres renaixentistes que es conserven a l’Anoia. Aquest data del segle XVI tot i que probablement fou restaurat el 1793. La figura de la Verge del Roser, però, és una talla moderna de guix.

 

Església de Sant Pere de Mirambell

L’església originària de Sant Pere de Mirambell, en la primera notícia que disposem del 1039, es trobava fora del nucli i adossada al cementiri. L’església està situada prop de l’antic castell de Mirambell el qual s’aixecava dalt del puig, on s’apleguen les cases que actualment formen el nucli. El castell era propietat dels Cardona i està documentat per primera vegada, com l’església, el 1039. Des de la primera reconstrucció de l’església de Sant Pere de Mirambell -a mitjans del segle XII- aquesta va ser dedicada a Sant Pere i a Sant Sadurní. Es tracta d’un edifici romànic, d’una sola nau, culminada a llevant per un absis semicircular. Mentre que a ponent conserva l’arrencada d’un campanar de paret escapçat.

 

 

 

 

 

Església de Santa Maria de Dusfort

L’església romànica de Santa Maria de Dusfort, en la primera referència documental del 1040, es trobava en el terme de Fúlia que s’anomenaria ‘Dusfort’ al segle XII. En un primer moment, l’església tenia funcions de parròquia, posteriorment va passar a ser sufragània de la parròquia de Conill fins al segle XIX, moment que va dependre de Sant Pere de Mirambell.